Escena ascensor. Foco zenital. Ella ja és a dins. S’obren les portes i entra l’actor (curiosament s’assembla molt a un actor americà). Moments de de no saber què dir-se. Uns somriures i …


ELL: Sembla que plourà.

ELLA: Vol dir? No he mirat el baròmetre abans de sortir de casa.

ELL: Baròmetre?

ELLA: Per veure les pressions, ja sap…

Ell se la mira sense saber què dir, això del baròmetre l’ha deixat en fora de joc. Voldria agafar-la per la cintura i plantar-li un petó de rosca com aquell de les pel·lícules americanes, però…

ELL: Doncs, no sé, potser plou o no.

ELLA: Jo baixo, aquí. Adéu.

Ella baixa amb un somriure d’orella a orella sabedora que no té baròmetre, de fet no sap ni què indica.

A la vida hi ha un munt de situacions en què tots nosaltres hem de fer teatre. Qui no ha parlat del temps; qui no ha parlat del temps a dins d’un ascensor; qui no ha dissimulat, ha exagerat, ha sobre-actuat, qui no s’ha fet la víctima; qui no s’emociona quan els altres s’emocionen… La vida és com un escenari gegant per on cada dia s’hi passegen tota mena de personatges. Vols seguir fent teatre, en un teatre, i jugant fent teatre?

Vine al taller d’adults del Seràfics. (Tindràs més temes de conversa a l’ascensor)

Tots els dilluns a les 20h

Teatre del Seràfics

Molta merda!